L'ombra de peu em mira
i sé tot el que em trenca
jo trenco la imatge viva
perquè sé tot el que puc donar-li
sé que puc fer més que estar viva
sé que puc morir-me qualsevol dia
deixo entrar la llum que il·lumina
però estic tensa perquè no cobreixi el vel
de l'ombra que seu a la meva finestra
i jo no sé de poemes, de versos i mides
sé de l'emoció i de les paraules
que agreugen aquesta jove adulta
que cada dia intenta aprendre
i es mira,
en el dolor, en els límits que imposa
de l'intent de perfecció
quan és impossible
però és una llotja bonica
com tu, quan respires tot i tensa
per sortir ben parada, asseguda,
en aquesta finestra ple d'ombres, llum i onades.
